ANALISIS PSICOPATOLOGICA DE L‚ ENSIGALADA DEL SUM DEL RAMOND ( 3.254 M.).

No em vull extendre molt. Però l‚ excursió i l‚ experiencia passada s‚ ho val. M‚ agradaría donar la meva versió. Va ésser una ensigalada en tota regla, però curiosament en aquesta ensigalada els rols d‚ ensigalador i ensigalats queden una mica difuminats, no estan clars, perquè en tot moment tothom va dir la seva i ningú havia fet la ruta anteriorment. Va ésser una ensigalada improvisada. Val a dir que les pitjors ensigalades son aquelles en que l‚ ensigalador diu que coneix el camí "de tota la vida", perquè no es dona peu a rebatre i la gent es confia. Podriem introduir com a novetat el paper de l‚ ensigalador actiu i passiu, pero se m‚ acumula la feina.

Anem per feina !

Podriem estudiar aquesta experiencia d‚ ensigalada des de diversos aspectes:

AMBIT:

De entrada la Vall d‚ Ordesa ja aglutina molts bones qualitats com a ambit per a una ensigalada, com parets, precipicis, tallats, llargues distancies i desnivells, etc *. Si vas amb els planols de l‚ Alpina, encara es pot amplificar l‚ ensigalada.
 

PROLEG:

El guarda del refugi de Goriz, ens va dir:

Hi ha neu !!!!

Ens vam ensigalar portant botes de plàstic, bé *.., no tots *.., hi ha persones que ja tenen "els ous pelats" ˆ perdó l‚ expressió ˆ i ja s‚ oloren aquestes coses. Tothom se n‚en fot de les meves botes "Millet Repsol Discofashion", però son unes botes adients per a aquest "tipus d‚ ensigalada de material", no son de plàstic.

No hi havia gaire neu, i despres de 13 hores de caminar amb botes de plàstic **.necessites "uns mitjons de compeet del 12".

Ara bé, no va ésser el mateix nivell d‚ ensigalada que el que varen anar amb taules de snow. Pobrets !!

PREPARACIÓ AL REFUGI DE GORIZ ,

INDICIS CLARS, I PREDISPOSSICIÓ A L‚ ENSIGALADA :

Tots erem molt mascles !!!!

- "Tres tresmils sin sacarla"

- "primer pel davant la Punta las Olas, pel darrera el Sum del Ramond, crestejem, fem el coll, i acabem amb el Mont Perdut", semblava una pel.licula eròtica (S), "Enmanuel a la muntanya", però va acabar amb (X), "Enmanuel Ensigalada". Ni a l‚ Indio dels Village People el van ensigalar tant com a nosaltres.

Es molt fàcil preveure una ensigalada, nomès s‚ ha d‚ estar alerta al refugi o a l‚inici de l‚ activitat.

Estudiant una mica el perfil de l‚ensigalador ja pots preveure com et pot anar.

Tot i així, s‚ ha de dir que de vegades els nostres instints i predispossició al masoquisme, fa inevitable l‚ ensigalada. Ens hi tirem de cap. Un altre aspecte a tractar més endavant, es la drogodependència de l‚ ensigalada.

INICI I DESEMVOLUPAMENT

Ens vam llevar, encara no havía sortit el sol:
la "moguda dels ferros" ( crampons, piolos, bastons, arvas, *),
 

"Que em posso ?"
 

"Fará fred ?"
 

"M‚ emporto la chupona" - camel bag, que pensaveu ? ˆ
 

"Vinga, que fem tard !! "

Començarem a caminar de nit, la neu es trepitjava be. El sol va fer acte de presencia i el color taronja es va diluir en el impresionant paisatge. Vaig començar a fruir, vaig passar a un estat místic impressionat pel magnific escenari natural que m‚ envoltava, i vaig notar com si flotès i jo em deixava anar. Volia estimar-ho tot, fer l‚ amor amb les pedres, amb tota la natura, les plantes, *.. ˆ els animals, no ! no estic tant cremat !! - , en definitiva, estava vivint l‚ etern present plenament i a tope.

Primer flanqueig:
"es per aquí, directe cap a dalt !!"
 

"les fites i el camí van per baix !!"

Despres de grimpar per una canal varem accedir a una tartera, camí del que creiem que era el cim de la Punta las Olas (3.202 m.). Ens varem fer la foto amb la senyera !!!:
"Ja tenim el primer tresmil !!!"
 

"Pots fer una foto amb meva camera !!"
 

"la meva també !!" ( 8 o 9 maquines en total )

El pobre madrileny que varem trobar de camí semblava un arbre de nadal amb tanta camera penjant. El Jordi Pi mentretant , no apartava el seus ulls de la seva filla, jo també m‚ hi vaig fixar. S‚ ha de dir que anava "estupendo", amb les seves malles multicolors i el seu 2/4 militar. Tot un modelet !!!

Acte seguit, l‚ Albert Valencia, en la seva vessant exhibicionista, ens va oferir un elegant streptease de "glutis". En el fons, portava l‚ espineta de no haber portat els seu banyador "superdiscofashion" i s‚ estava asfixiant amb el seu mono "cutre-salchichero tipus pijama de l‚ oeste" de polartec o similar.

Varem continuar cap el Sum del Ramond ( 3.254 m.) :
"un altre tresmil !!!

Ens varem tornar a fer la foto amb la senyera, fins i tots els madrilenys se la van fer !!!:
"Pots fer una foto amb meva camera !!"

"la meva també !!" ( 8 o 9 maquines en total )

El pobre madrileny tornava a semblar un arbre de nadal amb tanta camera penjant.

Va resultar que no haviem fet el cim abans, aquest si que era el de la Punta las Olas. El Sum del Ramond venía despres. Els madrilenys varen marxar pensant que havien fet dos tres mils. De vegades penso que la realitat no importa, el que importa son les emocions que vius en un moment determinat, tant si son reals com irreals, si t‚ en adones desprès del error, tant es, "que me quiten lo bailao".

Desprès va venir la "moguda del contuverni", alguns ja no volien fer el Perdut, volien fer una "caca de cim" ˆ no confondre amb necessitats fisiologiques - que es deia Baudrimon o algun terme semblant. Em van treure del meu estat de "misticisme pseudo-muntanyenc", vaig perdre la meva motivació i vaig tornar al meu estat terrenal:
"Cabrons !!, m‚ heu enganyat, per aci no es pot fer el Perdut"

Varem començar a discutir *., uns volien fer el Perdut, altres el Baudrimon, *.

Varem fer finalment una petita grimpada arrivant al cim del Baudrimon, per una cresta molt estreta on no hi havia lloc per tothom i des d‚ on es divisava "l‚ autentic" Sum del Ramond i el Mont Perdut, vessant nord o pel darrera.

Semblava bastant complicat fer el Perdut, unes pales molt dretes. El Sum del Ramond també semblava dificil.

Per tal d‚ evitar tornar pel mateix lloc, varem decidir pujar el Sum del Ramond per una pala de mès d‚ un 45% de pendent, neu tova, dura i glaç. Aquí es va desemvolupar la part més intensa de l‚ ensigalada. La manca de confiança en els nostres coneixements técnics, varen fer que alguns de nosaltres no ho passessim especialment bé. Jo em sentía especialment "ENSIGALAT". A mès no faría el Perdut !!! Desprès d‚ una "escampada general cap a dalt", "campi qui pugui", varem arribar a dalt del Sum del Ramond (3254 m.) .

ESTAT DE CONSCIENCIA D‚ ENSIGALAT I FASES:

Una vegada a dalt, ensigaladors i ensigalats, tots en perfecta comunió, te lloc la dura realitat:
Dubtes de que no es pot baixar per l‚ altre costat. Haurem de refer tot el camí fet.
 

Es fará de nit aviat, i no podem perdre temps discutint que fer, ni arriscar-nos a baixar i quedar atrapats de nit sobre un tallat.
 

Si decidim tornar refent el camí, haurem de tornar per la pala tant dreta, amb l‚ impresionant panoramica de cara !!!
 

"Perquè no truquem al refugi ?" - el Dani, el nostre expert en telecos de Indra, es mantenía fred, seré i defensava el poder de la tecnología. Jo no estava per tecnicismes ni osties, volia baixar, JA!!!!!!

Les preguntes i sensacions, l‚ entorn nevat i magnific, un estat de solitut i fragilitat absoluta, "no som res", una fugaz inter-relació de emocions i sentiments de consciencies individuals que es van diluint en el tot, i esdevenen una consciencia colectiva.

Com podríem definir aquest estat de consciencia ?

No es el satori o il.luminació del budisme Zen, no es el nirvana ˆ mès aviat el contrari -, ***, ni "il.luminació ni osties".

Es un "cutre-lumpen-estat" en el que la teva consciència et diu que te l‚ han **fins al fons.

Desprès d‚ un sentiment, sensacións, i sensualitat eròtica de mal gust, be quan entra l‚ estat existencial:
"Que hago yo aquí ? "
 

"Perque la muntanya ? "
 

"Lo bé que s‚ esta al refu ! "
 

"Podría haver-me quedat a BCN ! "
 

"etc, etc, etc "

Tot acaba amb un estat d‚ introspecció de la mala llet, el teu cervell comença a ordenar la segregació de adrenocorticoides, que fan que et possis en tensió, especialment als braços i cames, i la teva cara esdevè palida, doncs la sang es concentra i circula a les extremitats que son les que ens han de treure d‚ aquí, del perill inmediat.

De l‚ existencialisme hem passat a un estat animal, on els instints son "a flor de piel".

En el meu cas, quan varem decidir encertadament tornar per on haviem arribat, vaig agafar al Jordi Pi, i li vaig dir "tira cap a baix que jo et segueixo". Els moments dolents quan mès ràpids i curts, millor. De fet mai havía baixat tant de pressa una pala com aquella.

 

Una vegada tot el grup va ésser a baix, va tornar l‚ alegría, i el plaer, un estat de benestar físic i psiquic induit i que arriva despres del "chute" de droga natural o descarrega de adrenocorticoides degut a la tensió i perill en la baixada. Varem recobrar l‚ optimisme. De vegades penso que en el ensigalades es produeix el mateix que "la sindrome d‚ Estocolm", en aquest cas l‚ Ensigalada es el segrestador. També es droga, de manera que quan mès t‚ ensigales, mès depenent et tornes.

De tornada varem trobar algunes plaques de gel i ens varem tenir que possar i treure els crampons. La realitat inmediata era que havíem d‚ intentar arrivar a uns flanquejos una mica esposats pel gel al camí abans de que es faci fosc. Alguns anavem una mica "petats" pel cansanci, i motivats per l‚ Albert:
"Vinga !!!, que si arribem tard, no ens donaran de sopar al refugi !!!

Vam tenir sort, i varem passar el tros "xungu" ˆ no es swahili ˆ amb llum. La resta sense llum, per sort l‚ instint i la gana, ens van permetre trobar fites.

A destacar també l‚ actuació de la Maribel, que va estar "estupenda", que va venir en pla Heidi i no va portar frontal ˆ material imprescindible en " l‚ ensigalada tipus básica de la senyoreta pepis" ˆ i per això va anar a parar al riu una mica abans d‚ arrivar al refugi. Val a dir que aquest fet no va embrutar en absolut la seva actuació. Va estar millor que la lleona Elsa en nacida libre ".

Una vegada al refugi, havent sopat, uns decidiren que al dia seguent tornarien a BCN, ja estaven plenament satisfets de la seva experiencia al Sum del Ramond, i mès veient els quadres amb fotografies de l‚ esmentat pic on es veia que era impossible el descens per la cara sud, hauria estat la "mare de totes les ensigalades".

D‚ altres com l‚ Albert Alcantara i jo, varem decidir quedar-nos i "fer res", pero l‚ Albert Valencia ens va "llençar un mal d‚ ull" i varem tenir boira i fred tot el dia. Curiosament ell i la Raquel van fer el Perdut deixant la boira avall. La mateixa boira en la que varen desapareixer els "dessertors" camí de Barcelona.

AGRAIMENTS

El meu costat masoquista vol agrair a l‚ Editorial Alpina els molts esforços que fets envers la fraternitat d‚ Ensigalats, sense ells no sería el mateix. Anim als xavals de l‚ Alpina, especialment al del rotulador vermell punta fina. També agrair als guardes del refugi de Goriz, els seus coneixement de la neu, i la seva tasca d‚ ensigalar.

També agrair de tornada, al restaurant d‚ Almacelles ˆ no dic el nom perquè no vull fer publicitat - on no ens varen voler donar de dinar, era tard, així com tots els altres llocs on també pararem probant sort, especialment al restaurant del retol "servei les 24 hores", de que ? de barra americana ?

Agrair a l‚ Area de Servei de Montblanc per l‚ exquisit entrepa de truita freda i de polvos, així com a ACESA la retenció, que ens va permetre allargar una mica la nostra ensigalada, i recobrar l‚ estress perdut per començar la setmana entrant.

 

P.D.

Aquesta crónica "cutre-salchichera" es oberta a diferents interpretacións, comentaris, i abans de tot disculpeu el meu català ravalero. A més el corrector de word no em funciona.

Com deia, si algú vol afegir quelcom, pot fer-ho al final i enviar-m‚ ho. Potser entre tots farem la crónica molt més real.

També demanar perdó als que hagin obert per error aquest document, doncs entenc que pot ferir la sensibilitat d‚ algú, de bon rotllo.

Manel.